Perquè mentre estem pendents de la democràcia formal –els poders legislatiu i executiu– qui veritablement està decidint en tot el planeta les polítiques socials i econòmiques són institucions opaques, les decisions de les quals no són democràtiques i responen als interessos de les grans multinacionals i de les elits financeres, en connivència amb els governs més poderosos.
L’any 1944 en una conferència de Nacions Unides, representants de 45 països reunits a Bretton Woods (Estats Units) decideixen crear una institució per tal d’estabilitzar el sistema financer internacional i prevenir crisis econòmiques com la dels anys 30. L’any següent es crea amb aquesta finalitat i amb seu als EUA el Fons Monetari Internacional (FMI).
El mateix any 1944, i en paral·lel a l’FMI, neix el Banc Mundial (BM) també a la trobada de Bretton Woods. Si bé en els seus inicis es va crear per ajudar els governs europeus afectats per la II Guerra Mundial, amb el temps va passar a ser finançador dels països anomenats en vies de desenvolupament.
Amb els anys es van crear altres institucions financeres internacionals d’àmbit regional –els bancs regionals de desenvolupament– com ara el Banc Interamericà de Desenvolupament, el Banc Asiàtic de Desenvolupament, el Banc Africà de Desenvolupament o el Banc Europeu de Reconstrucció i Desenvolupament. La seva funció és, com la del Banc Mundial, finançar amb crèdits projectes de desenvolupament als països empobrits. Totes són conegudes com a institucions financeres internacionals (IFI).
Al club de les IFI hem d’afegir el Banc Europeu d’Inversions, un banc públic de la Unió Europea que finança projectes de desenvolupament, principalment grans infraestructures, energia, transport i telecomunicacions, tant a la UE com a fora.
Totes aquestes institucions tenen un gran poder a l’hora de determinar el model de desenvolupament que han de seguir els països del Sud, i alguns del Nord, ja que, a canvi de recursos financers en forma de crèdits, imposen polítiques econòmiques i socials.
Durant els anys 80, l’FMI i el Banc Mundial van ser els encarregats de buscar una solució a la crisi del deute dels països del Sud. La principal conseqüència van ser dècades de programes d’ajustament estructural, polítiques neoliberals i crisi social arreu d’Amèrica Llatina, Àsia, Àfrica i Europa de l’Est, sense que se solucionés el problema del deute. Des de l’any 2008, l’FMI ha estat l’encarregat de gestionar les ajudes i definir les mesures per fer front a la crisi financera i econòmica, també a Europa, amb conseqüències similars: augment del deute, austeritat i crisi social.
El Banc Mundial atorga crèdits per a projectes de desenvolupament. El seu finançament el realitza d’acord amb el que la institució entén com a necessari per aconseguir-lo. Això passa sovint pel foment de grans infraestructures, extracció de recursos naturals, industrialització de l’agricultura o privatització de serveis públics.
El Banc Mundial defineix les polítiques que hauran d’aplicar els països empobrits per créixer i “millorar” en un context econòmic globalitzat mitjançant els informes que realitza, els quals determinen certes condicions per als seus préstecs.
El Banc Mundial du a terme les seves actuacions a través de les cinc organitzacions que el composen. Dues són de desenvolupament: el Banc Internacional de Reconstrucció i Foment (BIRF), que centra les seves activitats en països d’ingrés mitjà i països empobrits amb capacitat creditícia, i l'Associació Internacional de Foment (AIF), que treballa en els països més empobrits. Ambdues complementades per l’acció de la Corporació Financera Internacional (CFI), l'Organisme Multilateral de Garantia d'Inversions (OMGI) i el Centre Internacional d'Arranjament de Diferències Relatives a Inversions (CIADI).
L’FMI té com a funció declarada promoure l’estabilitat financera mundial. La seva eina principal per aconseguir-ho és el crèdit adreçat a governs de països amb dificultats per pagar els seus deutes. Aquests crèdits van acompanyats de condicions.
Les condicionalitats que el Fons imposa són directes, que habitualment passen per la liberalització financera i comercial, la privatització del sector públic i per ajustaments econòmics amb elevats costos socials per a la població, i indirectes a través de l’avaluació periòdica de la salut econòmica dels països.
Aquestes avaluacions de l’FMI seran tingudes en compte pels mercats financers i pels agents de l’especulació financera. Si un país no vol patir agressions d’aquests mercats financers, en forma d’atacs especulatius, fugides de capital o increments del risc i dels tipus d’interès, haurà de posar en marxa les mesures d’ajustament recomanades per l’FMI.
El Banc Mundial i l’FMI estan dirigits per representants dels països que les formen: 187 països dels 192 que formen part de Nacions Unides. El dret a vot es reparteix segons el pes de cada país en l’economia mundial, el que fixa les quotes que cada país ha de pagar per ser membre. De manera que qui aporta més diners té més vots.
Des del 2011 tant el BM com l’FMI han endegat reformes en els seus sistemes de quotes, i han donat més poder a països emergents com ara Xina, Índia i Brasil.
Els Estats Units i la UE mantenen de facto el dret a veto. Conserven més del 15% del poder de votació, percentatge prou alt com per bloquejar o imposar les decisions importants (aprovades per majoria del 85% dels vots).
Al Banc Mundial els països amb ingressos alts acumulen el 61% dels vots, els que tenen rendes mitges disposen del 35% de vots, i els més empobrits tenen el 4% dels vots.
Tant l’FMI com el BM tenen la seu a Washington i són administrats pels 187 països membres.
Els projectes que financen el Banc Mundial o altres bancs regionals de desenvolupament, i els programes que imposa l’FMI a canvi de “rescats” financers suposen un negoci molt lucratiu per a les grans empreses transnacionals. Això és així perquè són les que es fan amb els contractes per executar els projectes, construir les infraestructures, vendre la maquinària o oferir els serveis vinculats a aquests projectes. A més, són les grans empreses transnacionals europees i nord-americanes les que compren les empreses públiques privatitzades. Segons l’Institut de Comerç Exterior espanyol tots aquests bancs de desenvolupament mouen anualment més de 140.000 milions de dòlars. Aquests diners acaben en mans de grans empreses multinacionals, algunes de les quals són espanyoles.
... sobre les institucions financeres internacionals
L’existència d’institucions internacionals que regulin les finances i facilitin diners a països que en necessiten promourà el creixement econòmic i, paral·lelament, la reducció de la pobresa i les desigualtats.
... però la pràctica
Nombrosos estudis acadèmics, de la societat civil i d’organismes de Nacions Unides demostren que no ha estat així per diferents motius:
... sobre els altres actors que se'n beneficien
Atès que es tracta d’institucions públiques en mans dels representants de governs d’arreu del món, responen als interessos de la majoria de la població.
... però la pràctica
El model d’organització interna mostra que no és així:
Les institucions financeres internacionals, lluny de millorar la situació global dels països del Sud, són les eines que les elits econòmiques i els governs del Nord utilitzen per obligar-los a aplicar polítiques macroeconòmiques i socials neoliberals. Aquestes debiliten els governs nacionals i locals i busquen l’entrada d’aquests països al mercat mundial, amb unes clares guanyadores: les empreses transnacionals, la majoria de les quals són del Nord.
Com a resultat, es mantenen i s’aprofundeixen les relacions desiguals entre els països enriquits i els empobrits, i s’incrementa la distància entre les persones més riques i les més empobrides (tant a l’interior dels països com entre països).
Tant els projectes receptors dels crèdits multilaterals com les polítiques imposades que els acompanyen redueixen la sobirania dels pobles del Sud. Aquests països, per poder accedir als recursos financers de les institucions financeres internacionals, han d’orientar la seva economia cap a l’exportació de productes amb poc valor afegit (principalment productes agrícoles, petroli, gas i minerals), i afavorir la construcció de grans infraestructures que no respecten els drets dels pobles ni el medi ambient, i amb això reforcen les oligarquies del Sud en connivència amb els governs i les empreses del Nord.
1. STIGLITZ, J. El malestar en la globalització. Ed. Empúries, 2002
2. TOUSSAINT, E. Banco mundial: el golpe de estado permanente. Editorial Viejo Topo (Barcelona), 2007
1. Campanya “Qui deu a Qui?”
http://quiendebeaquien.org/spip.php?rubrique39
2. Comitè per a l’Abolició del Deute del Tercer Món
http://www.cadtm.org/Arquitectura-financiera?lang=es
3. Bretton Woods Project: Seguiment de les polítiques del Banc Mundial i l’FMI
http://www.brettonwoodsproject.org/es/
4. Monitor d’institucions financeres internacionals a l’Amèrica Llatina
http://ifis.choike.org/esp/
5. Xarxa europea contra el Banc Europeu d'Inversions
http://www.counterbalance-eib.org
1. Confesiones de un sicario económico John Perkins
http://www.youtube.com/watch?v=UVtYaj7h7SY
2. Recopilació de vídeos sobre les institucions financeres internacionals
http://ifiwatch.tv/es
1. FRESNILLO, I. En nom del desenvolupament, en interès del capital. Revista ONGC, 2010
http://www.odg.cat/documents/novetats/ongc44_BMFMI_fresnillo.pdf
2. FRESNILLO, I. G20. Objectiu: salvar el capitalisme. Setmanari Directa, 2009
http://www.odg.cat/documents/deutes/b66_G20_IF_cat.pdf
3. FRESNILLO, I. Un Banc Mundial Europeu? La Cooperació Europea i el Banc Europeu d’Inversions: noves vies d’inserció de les empreses transnacionals europees als països del Sud. ODG, 2006
http://www.odg.cat/documents/deutes/b_bei_iolanda.pdf
1. Des de 2007 diferents organitzacions i moviments socials catalans han organitzat la Setmana global contra el deute extern i les institucions financeres internacionals, acte en què denuncien les seves pràctiques i la relació entre ambdós.
2. Les mobilitzacions i manifestacions a Barcelona de l’any 2001 contra la trobada del Banc Mundial a la ciutat –amb el resultat de 22 persones detingudes i 50 ferides–provocà que aquest finalment desistís de reunir-se en una població tan contrària a aquesta institució.
3. L’any 1994 més de 50.000 persones es van manifestar a Madrid contra el Banc Mundial i l’FMI en el 50è aniversari d’aquestes institucions, en una de les primeres manifestacions alterglobalització.
1. L’any 2010 s’inicia una nova campanya per fer fora el Banc Mundial de la gestió dels fons de lluita contra el canvi climàtic.
http://www.worldbankoutofclimate.org
2. La xarxa EuroIFI coordina des de l’any 2003 els esforços d’entitats i moviments socials que des d’Europa lluiten contra els impactes de les institucions financeres internacionals. Cinc anys més tard s’inicia una campanya específica per contrarestar el paper del Banc Europeu d’Inversions als països del Sud i a Europa de l’Est (CounterBalance).
3. A Praga, l’any 2000 desenes de milers de persones d’arreu d’Europa es van mobilitzar per impedir la reunió anual del Banc Mundial i l’FMI. Aquesta mobilització fou l’origen de moltes de les xarxes que es crearien posteriorment.
http://www.nodo50.org/praga00
Qui mana realment a les institucions financeres internacionals, els governs del Nord o el poder corporatiu?
Més enllà de qui mana, a qui beneficien les polítiques d’aquestes institucions?
Quan es financen projectes de desenvolupament o es dóna crèdit a un país, s’han de condicionar les polítiques dels països del Sud?
És millor democratitzar les institucions financeres internacionals, o eliminar-les canviant l’arquitectura financera internacional?
Seria més efectiu disposar d’un sistema amb institucions financeres regionals més democràtiques i amb la participació de la societat civil?
Les meves demandes
· De la mateixa manera que tinc l’oportunitat de votar o de decidir a quines empreses comprar, vull poder participar en les decisions financeres i polítiques que ens afecten.
· He de tenir informació de les decisions que prenen les institucions financeres internacionals i del grau de submissió i dependència que en tenen el nostre govern i els governs dels països empobrits.
· Els drets i els serveis públics que han estat resultat de les lluites col·lectives de molts anys no han de quedar en mans d’uns pocs per retallar-los o privatitzar-los amb el pretext de l’eficiència o la reducció de la despesa social pública.
Les meves accions
· Diposito els meus diners en organitzacions, cooperatives o bancs ètics que m’informen de la destinació dels meus estalvis, tant en els crèdits que donen com dels llocs on inverteixen els diners, i sempre segueixen criteris de finances socialment ètics i sostenibles.
· M’informo de les polítiques que estan aplicant les institucions financeres internacionals en els països del Nord i del Sud, per comprendre si estan al servei de les persones o si serveixen a les polítiques neoliberals que enforteixen les grans empreses i l’especulació.
· Participo en transaccions col·laboratives locals de moneda social, de temps compartit o de serveis autogestionats, que esdevenen canals alternatius als que promou el sistema financer actual i que estructuren models viables d’economia social i solidària.
Les demandes dels nostres col·lectius
· Les institucions financeres internacionals s’han de refundar, se n’han de crear de noves que siguin veritablement democràtiques i sotmeses a normes de transparència i control social.
· Hi ha d’haver mecanismes de restitució en les relacions econòmiques i polítiques envers els països empobrits que més han patit les polítiques neoliberals d’aquestes institucions.
· Mentre es dissenyen organismes i estructures legislatives i governamentals internacionals democràtiques i justes, cal potenciar institucions i polítiques locals, regionals o continentals, i apropar les decisions polítiques i econòmiques a les persones amb la participació de la societat civil en la definició de les polítiques fiscals, comercials, monetàries i econòmiques.
Les accions de la nostra organització
· Participem en les campanyes de denúncia de l’opacitat i les pràctiques de les institucions financeres internacionals.
· Donem suport a les iniciatives per transformar l’arquitectura financera internacional que engeguen campanyes locals i internacionals.
· Impulsem que la banca sigui pública i estigui al servei de la ciutadania, així com les organitzacions no lucratives, les cooperatives i la petita empresa.
· Enfortim amb els nostres diners i amb la nostra participació la banca i els fons ètics, per facilitar que els moviments i les organitzacions socials disposem de canals alternatius a la banca tradicional especuladora per finançar-nos.
Per denunciar l’actuació de les institucions financeres internacionals (com el Banc Mundial o l’FMI) tant al Sud com a Europa, afrontant la deutecràcia i promovent un sistema de finances més responsable, democràtic i sobirà.
http://www.quiendebeaquien.org
Per denunciar com les finances i els moviments especulatius estan enfortint agents privats que posen els governs al seu servei, per a l’abolició dels paradisos fiscals que faciliten l’entrada al mercat del diner que prové de negocis opacs i que els beneficis no paguin impostos, i per a la prohibició de l’especulació financera.
Per a una banca ètica que sigui el resultat cooperatiu de moviments i organitzacions socials sense afany de lucre, que sigui assembleària i transparent, que no inverteixi en negocis immorals ni operi en paradisos fiscals, i faciliti crèdits a persones i iniciatives en risc d’exclusió.
Idea clau 1: Els governs estan al servei de les grans empreses
«—Quiero saber si podéis ayudarnos con unos pozos de Repsol.
—Por ser tú voy a llamar directamente a un ministro de Guinea Ecuatorial».
Una escena: Esquetx teatral de trucades entre una petrolera, un govern, una institució financera internacional i un país del Sud.
Tres qüestions per debatre:
- Com és que a l’hora de valorar si es posen els pous de petroli o no, ningú valora l’impacte en les societats i el medi ambient del Sud?
- És casualitat que el ministre de medi ambient sigui militar i de la família del dictador?
- Es redueix el deute extern a costa d’enriquir a l’oligarquia i crear problemes ambientals i socials al país?
Una realitat per conèixer: Quan els governs del Nord van a països del Sud per fer pactes polítics, acostumen a anar acompanyats o estar assessorats per representants de lobbies econòmics de transnacionals per a què la classe política defensi els seus interessos econòmics.
Una altra realitat per la qual lluitar: Els moviments socials de països del Sud expressen les necessitats del territori, i la comunitat internacional col•labora amb el finançament dels projectes que cal dur a terme per cobrir-les. D’altra banda, s’obliga a les empreses locals i transnacionals a respectar els drets humans, socials, ecològics i culturals.
Idea clau 2: Les institucions financeres públiques estan al servei del diner privat
«És una gent que ofereix recursos i crèdits a canvi de poder imposar el seu model econòmic de lliure mercat. Són públiques i haurien de treballar per nosaltres i estan treballant per empreses»
Una escena: L’equip de l’obra conversa i reflexiona amb quatre telèfons que surten del mateix fil abans d’assajar una nova idea.
Tres qüestions per debatre:
- Com és que es diu que les institucions financeres internacionals són públiques si la ciutadania no tenim cap control sobre elles?
- Si les polítiques que defensen creen més problemes que solucions a les poblacions del Sud, com és que se segueixen aplicant?
- Tornar a fer públics serveis privatitzats com a condició imposada per les institucions financeres internacionals, és tan fàcil com ha estat la privatització?
Una realitat per conèixer: Moltes de les persones que dirigeixen les institucions financeres internacionals provenen del món empresarial que busca maximitzar els beneficis exportant a països del Sud els impactes indesitjables. En aquestes organitzacions reprodueixen mecanismes de l’economia de mercat.
Una altra realitat per la qual lluitar: La societat civil del Sud i del Nord aconsegueix que qualsevol organisme internacional que vulgui dur a terme projectes de desenvolupament al Sud es doti de personal tècnic d’aquests països, per tal de conèixer les seves dinàmiques i tradicions i poder reforçar, de manera diferenciada per a cada territori, les estructures locals que existeixen i que funcionen.
Idea clau 3: Les institucions financeres no tenen cap legitimitat social
«Tothom diu, des de les Nacions Unides, les ONG, les universitats... demostren que el model no funciona. Però està aquí, està per tot arreu».
Una escena: Dues actrius conversen al voltant d’unes cerveses.
Tres qüestions per debatre:
- Ningú no diu res perquè no tenen la informació o perquè miren cap a una altra banda?
- Hi ha també retallades a les grans fortunes o als guanys de les grans empreses, o només als serveis públics?
- Qui hauria de decidir què és legítim i què no?
Una realitat per conèixer: La única legitimitat reconeguda internacionalment a l’hora d’aplicar polítiques és la del model neoliberal que, pretesament i mitjançant la lògica del mercat, disminueix la pobresa i “desenvolupa” els països del Sud.
Una altra realitat per la qual lluitar: Després d’analitzar les polítiques aplicades fins ara per les institucions financeres internacionals, les persones responsables dimiteixen i es creen nous equips amb polítiques contràries que reforcin l’economia local, dificultin el saqueig de les transnacionals i ajudin a reforçar una administració pública social.
Algunes frases off the record
«En la mesura que puc actuo en conseqüència»
Només es tracta de que cadascú miri com actua, o es tracta també d’un repte col•lectiu?
«Sentir-se culpable no serveix de res»
Quina diferència hi ha entre el sentiment de culpabilitat i el de sentir-se corresponsable del que està passant?
«Jo no puc parlar d’això perquè no entenc res»
On podem trobar informació per saber com funcionen les institucions financeres internacionals i el comerç, i els impactes que té en el Nord i en el Sud?
«La obra se nos está escapando de las manos»
No serà que el que està passant és que s’estan bloquejant per la consciència de tot plegat?
«La dimensión del horror es tan grande que no se puede representar»
La realitat de molts països del món, no és ja prou clara i explícita com per haver de representar-la?
Dossier sobre la dimensió internacional de la crisi financera . Parla del paper de les IFI en la crisi.
Inteferències creada por Quepo i ODG està sota una Llicència de Creative Commons Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 3.0 Unported. Creada a partir de l’obra a www.interferencies.cc. Permisos més enllá d’aquesta llicència estan disponibles en anglès a http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/legalcode.